dijous, 2 de maig de 2013

Del somni a la frustració, petita història de maig del 38




Recentment vaig descobrir una sèrie de documents relacionats amb un seguit d’incidents ocorreguts a Vilassar de Dalt pels volts de maig de 1938. En ells s’hi pot llegir quina era la situació política del moment a la reraguarda, i com en aquell segon any de la Guerra Civil espanyola la situació s’havia tornat irreversiblement insostenible, al situar-se el plànol polític definitivament en contra (amb algun matís) dels interessos naturals del poble de Catalunya.

És curiós que aquests fets tinguessin lloc al voltant de l’1 de maig, una data carregada de simbologia proletària. A l’època, el dia del treballador era quelcom sagrat i la pugna entre les diverses forces obreres pel control polític feien de les celebracions d’aquest dia una demostració de força en tota regla, però aquell maig del 38 encara tingué una càrrega simbòlica afegida, la derrota total de la CNT, el sindicat majoritari,  i el desmantellament de totes les mesures revolucionàries a partir dels Fets de Maig de 1937.
Amb els Fets de maig de 1937 s’inicià la repressió i assassinat de milers de militants anarquistes i del POUM per part de les forces d’ordre de la República espanyola i elements del PSUC i el PCE, des d’ençà veritables amos del país. Amb la instal·lació definitiva del govern de la República espanyola a Barcelona, el govern de la Generalitat també es veié reduït a la mínima expressió.

Pels volts de juliol de 1936 la CNT era la força organitzada més significativa del país, tenia un gran recolzament social, centenars de milers d’afiliats hi militaven de forma activa i configuraven una gran xarxa amb una forta presència als llocs de producció i treball, i disposava de centres socials que garantien cobertura sanitària, educació, aliments, i espais d’oci i relació a gran part de la població del país. L’altre gran massa política era la que accentuà la seva vessant nacional, representada per ERC i el President Companys.

Foren els militants de la CNT i les forces controlades per ERC els que lluitaren contra l’exèrcit durant el cop d’estat del 36. Aquestes dues organitzacions eren els elements politics naturals, propis de l’evolució del país i resultat de les tensions polítiques i socials que es forjaren durant les dècades anteriors a la Guerra civil. Podríem dir que aquestes organitzacions eren el mirall d’allò que succeïa a cada carrer, plaça, cafè o fàbrica de Catalunya, sense tenir en compte, és clar, a la resta de la població, representada per partits i associacions catòliques o de dretes.

Tornant als fets ocorreguts a Vilassar el maig de 1938...arran dels fets de maig del 37 el PSUC (partit constituït el 23 juliol de 1936) i per extensió el PCE (absolutament residual i minoritari al conjunt de l’estat espanyol el juliol del 36) suplantaren amb èxit el lideratge polític i ideològic de la CNT, però ho feren a cop de repressió i amb maniobres politiques de desestabilització, no al carrer, on el substrat natural del poble sumat a la forta implantació de les idees anarcosindicalistes de la massa treballadora van fer impossible l’arrelament de la versió més autoritària del comunisme a Catalunya. En la vessant més institucional o burgesa, ERC i el govern de la Generalitat i amb ells gran part dels anhels de la població d’esdevenir una nació amb estat propi es suplantaren per elements espanyols, que no només no entenien la idiosincràsia dels catalans, més al contrari, els consideraven enemics polítics. El desencís era total, la població no creia en la guerra, es veia atacada pel propi govern republicà i un cop més sotmesa als interessos de classe. D’una situació on tot era possible el juliol de 1936, on milers d’homes marxaren voluntaris al front es passà a un estat d’ànim pessimista i un sentiment de frustració.

El 9 de maig del 1938 arribaren 5 o 6 individus, joves, procedents de diversos racons de la Península Ibèrica i destinats a la caserna dels Carabineros (unitats d’elit de l’Exèrcit Popular de la República), de Premià de Mar al Cafè de l’Estrella de Vilassar de Dalt, aquest fet ja era una provocació ja que l’Estrella queda prou lluny d’aquesta caserna com per anar-hi a petar de forma casual i més si tenim la data de l’1 de maig present. L’Estrella era el centre social del llibertaris de Vilassar, cor de la vida associativa de la vila, i aquests carrabiners, probablement uns fanfarrons, provocaren al personal. Al ser pocs, els carrabiners marxaren amb la cua entre les cames, tot i que el jovent del poble i els homes políticament més actius es trobaven servint l’exèrcit al front (aquest fet és important i és un bon mirall de la situació, els nois dels nostres pobles es troben al front i aquestes forces militars estan situades a la reraguarda, fortament armades i ben equipades). Un parell de dies després es presentaren a l’Estrella 15 carrabiners, segurament fora de servei, i aquesta vegada anaren per feina, agrediren a veïns que es trobaven al cafè de l’Estrella  i a tothom que es trobava pel carrer des de la pròpia Estrella fins a la Plaça de la Vila, mentre insultaven Catalunya (no entenc ben bé per què..), estomacaren fins i tot als guàrdies del poble, es comportaren com uns matons, ben bé com a una força d’ocupació, segurament aquesta fou la percepció que aquests carrabiners tenien dels fets, aquells veïns del poble de Vilassar eren l’enemic i se’ls havia d’humiliar i si no es deixaven humiliar se’ls havia de castigar...


He pogut consultar el document original amb la reclamació de l’alcalde de la Vila, Bonaventura Gomis Bartra, de la CNT,  a l’oficial en cap dels carrabiners de la caserna de Premià de Mar i la resposta d’aquest, tot excuses i bones intencions i justificacions pels culpables d’aquet lamentable fet. També em consta que mai cap d’aquells carrabiners va ser castigat ni tan sols amonestat per aquell comportament impropi d’un exèrcit que feia les funcions d’exèrcit del poble.
Aquesta mena de fets donen una idea de com s’esvaeix el somni i l’esperit revolucionari i de llibertat i explica com uns mesos desprès l’exèrcit de Catalunya serà esborrat del mapa per les tropes feixistes en tan sols unes setmanes, aquell poble, tot i tenir al seu davant a les forces feixistes del General Franco, ja no creu en aquella guerra.

A continuació la carta de reclamació de Bonaventura Gomis, Alcalde de Vilassar.

*El domingo por la tarde unos cinco o seis individuos de los ya mencionados en el café de esta villa llamado la “Estrella” dieron motivos a un escándalo y riña.
Ayer martes por la tarde unos quince de los mismos procedieron insultos contra la patria catalana, no contentos con lo mencionado maltrataron a los paysanos que se encontraban en la plaza, llegando a batirse y recorrieron a su socorro la pareja de guardias que esta destacada en esta villa, siendo estos insultados y maltratados. Le pongo en conocimiento todo lo expuesto esperando pondrán fin a tales abusos para evitar mayores consecuencias que tendríamos que lamentar.

Salud y República
Vilassar de Dalt, 11 de mayo del  1938




El alcalde (Bonaventura Gomis Bartra)


Dirigida al Jefe del Cuartel de Carabineros de Premià de Mar
*Fragment del original